Les dues cares de la moneda
En algunes sales de cinema projecten Lo Capitano del director Matteo Garrone. Aquesta pel·lícula tracta de la terrorífica travessia pel desert que ha de fer la migració clandestina en l’anomenada ruta líbia. Quan la veus, per la precisió del relat, les ubicacions, els detalls, tens la certesa que el món coneix perfectament aquesta realitat des de fa temps. No sols se saben les vulneracions de drets humans que
s’estan produint (extorsions, tortures…), sinó fins i tot on es produeixen, on hi ha les presons clandestines…
La pregunta és: com és què no es prenen mesures per evitar-ho? Per què no es faciliten uns sistemes de visats més justos que no obliguin les persones a jugar-se la vida? D’on ve aquesta por al «gran reemplaçament», aquesta visceral reacció enfront de persones que, ja de per si, es troben en situació d’extrema vulnerabilitat?
No és fàcil aconseguir un sistema de lliure circulació que sigui més equilibrat, ens diran. Però hem de preguntar-nos: juntament amb els més de dos-cents milions d’euros que la Unió Europea i Espanya van destinar a Mauritània per controlar i frenar la ruta atlàntica, s’inclouran mesures per evitar les vulneracions sistemàtiques dels drets més elementals? O bé no caldria en els casos del Marroc i de Líbia? I si algú pensa així, pot explicar per què?
En el fons, tot es resumeix en un fet molt simple: no tots els éssers humans tenen el mateix valor. L’article
1 de la Declaració Universal dels Drets Humans és pura fantasia! Hi ha vides que importen més que les altres. És veritat que això ho diem sempre, però no ens adonem realment de com és de veritat i de tot el que comporta.
A aquesta mateixa conclusió s’arriba quan observem els posicionaments internacionals sobre els diferents conflictes que hi ha actualment al món, la diferent cobertura mediàtica que tenen…, o que senzillament o tenen. Mentre que davant la invasió israeliana a Gaza n’hi ha que justifiquen el genocidi sota l’argument que «ells van començar primer; tenen faccions armades, són terroristes…» i fan costat a Israel, en altres conflictes recelen d’una intervenció internacional, com és el cas d’Haití on la seva població pateix còlera, abusos sexuals, pedofília, etc. O «s’obliden» d’altres guerres, com a la República Democràtica del Congo per l’explotació de mineries d’alt valor, o al Sudan del Sud, on es baten rècords de persones desplaçades, que moren de fam, etc.
Assistim a barbaritats de tal magnitud que sembla mentida que això estigui passant sense que la majoria de persones s’immutin. Com si fos el més normal del món. Es diu: «Són coses que passen, no s’hi pot fer res». És evident que la vida humana no té el mateix valor per a tothom. N’hi ha que són menys significatives, més relatives, i ho amaguem sota els «peròs», els «és que…»
Mentrestant, es mobilitzen tots els mitjans disponibles per rescatar un parell d’aventurers perduts o es gasten quantitats delirants per a l’oci… Ja arriba la primavera, però el sol no brillarà igual segons el punt del planeta on estiguem.