Treure habitatges de l’especulació
L’accés a l’habitatge és la principal preocupació de la població a Catalunya, tal com mostren la majoria d’enquestes. I no és pas una preocupació nova. Les classes populars sempre l’han passada magra per trobar un habitatge digne i assequible. Prova d’això són el sorgiment del cooperativisme d’habitatge el 1919 –la primera cooperativa d’aquesta classe a casa nostra, sembla, s’anomenava significativament la Cooperativa de l’Habitació Barata–, la vaga de lloguers de 1931 a Barcelona o l’efímer Decret de Municipalització de la Propietat Urbana, aprovat el 1937, inaplicat per les circumstàncies de la guerra.
Més endavant, durant la dictadura franquista, la manca d’habitatge popular va seguir sent un greu problema. Molta gent treballadora, sobretot l’acabada d’arribar d’altres pobles de l’Estat espanyol, vivia rellogada en habitacions o, fins i tot, sota els ponts, de vegades tot i tenir feina estable. Per això, ja ben entrada la dècada dels cinquanta, es van crear noves cooperatives d’habitatge, algunes de tan emblemàtiques com la Cooperativa del Sagrat Cor, el 1957, al Poblenou, a recer de la parròquia del barri, o la Cooperativa Obrera de Viviendas, el 1962, al Prat de Llobregat, aquesta encara ben activa.
Fa poc més de vint anys, el 2004, Sostre Cívic va començar a divulgar a casa nostra el model de la cooperativa d’habitatge de cessió d’ús i en fa tan sols divuit, el 2007, que es va aplicar per primera vegada a Cal Cases (Santa Maria d’Oló). D’aleshores ençà, els projectes d’aquesta mena han proliferat fins al punt que a Catalunya ja hi ha 1.200 pisos que segueixen aquest model de propietat col·lectiva i cessió d’ús, alguns es troben ja en situació de convivència, d’altres encara en promoció.
Darrerament, l’habitatge cooperatiu està donant un nou pas endavant implicant-se en la lluita contra els desnonaments. Per un cantó, Sostre Cívic i el Sindicat de Llogateres han fet una primera prova pilot del que vol ser una nova estratègia per evitar-los: Sostre Cívic va comprar un pis a un fons d’inversió per impedir el desnonament d’un veí de Ciutat Meridiana que fa sis anys que resistia els intents de treure’l de casa. A partir d’ara, la cooperativa gestionarà el pis i el veí s’hi podrà quedar a canvi d’un lloguer a un preu per sota del mercat. Per l’altre, La Dinamo acompanya la cooperativa Cal Bloc per adquirir un edifici ocupat a Manresa de set habitatges, per tal que les actuals ocupants de l’edifici puguin cooperativitzar-lo i aturar així l’intent d’expulsar el veïnat per part d’un altre fons d’inversió. També La Dinamo, amb Coop57, La Fundició, Lacol, La Florida s’Aveïna, l’Associació de Veïns i Veïnes de La Florida i Keras Buti, impulsen el projecte de Les Juntes, la cooperativa d’habitatge dispers de gestió comunitària al barri de La Florida de l’Hospitalet de Llobregat.
Malauradament, aquestes iniciatives no es poden generalitzar perquè l’economia social i solidària té unes capacitats econòmiques limitades. Potser, fins i tot, encara que la mateixa Generalitat s’hi impliqués a fons, no s’arribaria tampoc a abastar la dimensió del problema. D’altra banda, no es tracta d’enriquir per sistema encara més els fons voltors i els bancs quan l’habitatge és un dret i un bé d’ús i no allò en què aquests l’han convertit: un bé per invertir i especular. Calen, doncs, mesures estructurals, com la que es va intentar el 1937 o altres de semblants. Però, mentre no les aconseguim, benvingudes siguin totes aquestes iniciatives cooperatives que rescaten habitatges i persones de les urpes de la precarietat i l’especulació.
Fundació Roca Galès