De tsunamis, economia, globalitat, solidaritat i la urgència d’un canvi de paradigma
L’octubre passat, reflexionàvem sobre la importància de preservar l’esperit cooperatiu amb el canvi de govern. Avui, aquesta necessitat es torna més urgent. Si haguéssim de donar una accepció positiva a “tsunami”, seria la irrupció renovadora d’ateneus cooperatius, projectes singulars, comunalitats urbanes i altres iniciatives que revitalitzen territoris, comunitats i sectors d’activitat molt diversos a través de l’ESS arreu del país.
Malgrat la falta d’innovació de les polítiques públiques i intervencions normatives que prioritzen la comoditat política, aquests programes han demostrat que és possible fer política innovadora, inclusiva i transformadora i ben rebuda per la majoria. Programes com les comunalitats urbanes representen una revolució anhelada pel sector social, finançades amb recursos públics i empoderant les comunitats per despertar l’esperit mutual.
Europa es troba en una cruïlla. Ha de decidir si s’alinea amb la sostenibilitat (de veritat) i el “ben viure” per a tothom o bé amb la guerra i la destrucció com a mercaderies financeres. A Catalunya, com en altres llocs, també comencem a albirar la dicotomia entre democràcia i control, amb la pèrdua de qualitat democràtica com a conseqüència. Economia de guerra, li diuen.
El panorama actual és complex. No solament es discuteix la sostenibilitat de l’energia nuclear, sinó que la indústria armamentista es declara “sostenible”. Les realitats com la guerra, la pobresa, el racisme i l’atac als drets humans es fan presents, com presents es fan cada cop més els atacs a les persones que defensen els drets humans per a tothom sense cap mena de distinció. Hem d’avançar cap a nous paradigmes: si l’economia continua al servei d’uns quants, necessitem un canvi que beneficiï la qualitat de vida de més persones, un planeta saludable i més ecosistemes recuperats.
Fa poc, al concert de La Raíz, Toni Sànchez Pardines “Panxo” ens recordava, davant la malaltia del seu germà Pablo, però també després d’una pandèmia o una dana, la importància d’allò públic i col·lectiu i comú. Ara és moment de deixar fora lògiques mercantils pròpies de les grans empreses i l’especulació financera que només busquen beneficis, per reforçar la col·laboració fomentada entre sectors que prioritzen la mirada humana, ja que només així podrem deixar de posar les necessitats de tothom en mans d’aquells que només volen lucrar-se.
La necessitat d’una economia centrada en les persones i el planeta ha estat, és i serà urgent, i està intrínsecament connectada. Hem d’estar amatents davant dels qui prometen sostenibilitat, però no consideren l’interès col·lectiu com l’única i veritable “inversió”. Necessitem més solidaritat per invertir en cuidar de totes, incloent-hi el medi natural, i descobrir que el nostre “jo” està connectat amb el “nosaltres”. No deixar ningú enrere implica entendre que el benestar d’un/a és el del conjunt. Cal canviar les regles del joc d’una economia que beneficia una minoria.
Prou d’oceans vermells, però atentes amb els qui es maquillen de blau o altres colors. Cap taxonomia no ens farà més verds ni ens millorarà la vida si no treballem amb la consciència que igual que un oceà és una suma de gotes, només treballant tu, jo i nosaltres, podrem guanyar un nou contracte/constructe social en què l’economia sigui de veritat una ciència centrada en les persones i en tot allò que fa que puguem viure dignament.
Fundació Roca Galès