El gran repte de la transició ecològica
L’escletxa per frenar l’escalfament global s’està tancant ràpidament. La ciència ens diu que la societat mundial ha de deixar d’emetre emissions de CO2 a l’atmosfera el 2050, fet que també es coneix com a descarbonització de la societat. I els estats d’arreu del món s’han compromès amb aquest objectiu amb la ratificació de l’Acord de París.
Això significa que, a curt termini, cal fer canvis sense precedents per reduir la demanda energètica, deslliurar-se dels combustibles fòssils i ajustar els nostres patrons de producció i consum causats pel capitalisme i el seu creixement desbocat. La mateixa ciència ha demostrat que aquests canvis són tècnicament i econòmicament possibles, i que si s’impulsen amb polítiques i accions adequades, aniran en sintonia amb l’assoliment dels objectius de desenvolupament, com l’erradicació de la pobresa i les desigualtats, tant a escala local com global.
La transformació requereix, doncs, adreçar les deficiències estructurals de la nostra societat i vetllar per una transició –ecològica, energètica, alimentària– justa, que no deixi ningú enrere. Una condició habilitant imprescindible per assolir els canvis necessaris és una efectiva cooperació i coordinació en tots els àmbits, entre estats, entre segments de l’economia, entre persones: cooperació a escala internacional, que permeti que els recursos financers, la tecnologia i la innovació estiguin al servei d’una economia sostenible i regenerativa; i cooperació entre actors, que permeti trobar alternatives al model insostenible de vida que domina actualment en molts indrets, especialment als països occidentals.
L’alternativa per a una societat que no exploti les persones ni el planeta passa per l’economia social i solidària: democratització econòmica i transició ecològica han d’anar de la mà. Aquest és el nostre gran repte.