[Avançament de l’editorial de Cooperació Catalana, 504 de gener de 2026]
Ni el cel gris amb la seva pluja amenaça a tothom per igual, ni el fred cala a la nit de la mateixa manera. Les últimes setmanes, unes altres quatre-centes persones s’han sumat a les més de 2.500 que, segons la Fundació Arrels, viuen al carrer a Catalunya, un fenomen que ha crescut un 69% en els últims dos anys.
L’empobriment i la precarietat –conseqüències directes del capitalisme– s’han integrat en el paisatge. La pobresa s’ha cronificat i ja a casa nostra el 25% de la població viu en situació de vulnerabilitat, fet que afecta especialment la infància i l’adolescència: un de cada tres menors es troba en aquesta situació.
Catalunya encapçala la tràgica xifra de desnonaments malgrat l’“escut social” encara pendent de prorrogar. Segons el Consell General del Poder Judicial, en el primer semestre de 2025 es van efectuar uns 25 desnonaments al dia (el triple que a Madrid), el 74% per impagament de lloguer. En contrast, les ocupacions van disminuir un 30%.
L’altra cara de la moneda és l’organització social, àmbit en el qual Catalunya també és capdavantera. Les manifestacions de novembre de 2024 i abril de 2025 expliquen conquestes com la titularitat pública de 1.700 pisos de la Caixa, després d’una vaga de llogateres, o la recent regulació dels lloguers de temporada.
La solidaritat de les persones que van lluitar contra el macro desnonament del B9 a Badalona contrasta amb els discursos racistes que es van oposar a la reubicació de quinze dels desnonats i desnonades al barri de Sant Crist. El lema “primer els de casa” o el vincle entre immigració i inseguretat són retòriques de l’extrema dreta reproduïdes acríticament pels mitjans i que troben eco en sectors de la societat que veuen la seva situació, ja precària, en un risc encara més gran.
És una simplificació extrema de la realitat. El “no n’hi ha per a tothom” obvia que la migració respon a un sistema global que utilitza certs països com a proveïdors de matèries primeres i de mà d’obra barata, i omet els efectes de la Llei d’estrangeria, el racisme estructural i el negoci immobiliari.
Criminalitzar les persones migrants oculta les causes estructurals de la crisi. Les persones que temem l’auge autoritari hem de construir alternatives: la defensa dels drets socials no pot excloure qui es troba als llocs més vulnerables. Cap alternativa serà radical si no inclou totes les víctimes. Cal assenyalar els responsables que es beneficien d’aquest model antivida. La solidaritat no és selectiva; només així el sol sortirà igual per a tothom.
Fundació Roca Galés